Maria Schnabel

Recent Posts

És Ara o Mai

English version here

Cada any, quan arriben els dies de Carnaval dono gràcies de no haver-me perdut el més fantàstic de tots, el Rio de Janeiro.

I no em refereixo a mirar-lo des de les grades, no, sinó a desfilar, plomes i tot!

Prenent mides

Parlo dels anys 1997 i ’98, quan vaig estar molt de temps treballant a São Paulo junt amb un equip d’americans de l’empresa BellSouth International.

Una companya que del Brasil ens va proposar de desfilar en el proper Carnaval a Rio de Janeiro. Inclús es va oferir per fer tots els tràmits amb una de les escoles de samba, la Mocidade Independente de Padre Miguel, perquè poguéssim desfilar amb ells.

Era una oportunitat única, així que uns 20 ens hi vam apuntar de seguida.

La gresca va començar molt de temps abans de l’esdeveniment, quan els costurers de Mocidade van venir a l’oficina per prendre’ns les mides per la disfressa: canells, turmells, panxells, malucs i pit.

Evidentment, les disfresses no cobririen gaire.

Vam patir durant unes quantes setmanes fins que vam arribar a Rio i vam trobar una pila de disfresses a casa de la nostra companya: muntanyes de barrets, aures, faldilles, jous, sandàlies i altres components, tots coberts amb plomes.

Per sort, cada disfressa venia amb un biquini negre per les dones i un banyador pels homes. Els organitzadors de les escoles de samba es reserven els “destapes” per les figures principals, els destaques com en diuen ells. La resta de la tropa, tapats amb plomes.

Em vaig posar la meva disfressa immediatament. Era fantàstica. Jo que sempre he sigut massa tímida per ballar, de seguida em vaig sentir amb ganes de ballar samba.

Corre i espera

El carnaval al Brasil varia d’un lloc a l’altre. A São Paulo, és concurs entre les principals escoles de samba que té lloc al Sambódromo. Allò és un estadi en forma d’avinguda de 700 metres de llarg amb grades a cada costat, des d’on els espectadors poden veure els sambistes i les carrosses mestres desfilen d’una forma admirablement ordenada.

La nostra escola, la Mocidade, estava programada per desfilar passada mitjanit. Per aprofitar el temps, el nostre grupet de forasters va començar a practicar la samba a casa de la nostre amiga, ja que cap de nosaltres havia mai ballat samba i no era qüestió de fer quedar malament als sambistes de Mocidade. Mentrestant, la companya seguia la retransmissió del Carnaval en viu per la tele a fi de calcular quan hauríem de sortir de casa seva cap al Sambódromo.

Al voltant mitjanit diu, “Som-hi!.” I ja ens veus ficant-nos dintre de taxis—disfressa i tot—i després fent transbord al metro. Quan finalment vam arribar al Sambódromo, ens vam assabentar que havíem d’esperar un parell d’hores més. Corre i espera.

Mentre esperàvem el nostre torn, els de vestuari de Mocidade passaven per les files, estirant un jou per aquí, adreçant un barret per allà, inclús cosint algun descosit. Per nosaltres tot era una gran festa, però per la gent local, el concurs és cosa seria. Cal tenir en compte que molts són gent de favela (tuguris) que han hagut d’estalviar tot l’any per poder pagar la disfressa, i ni cal dir el que s’havien preparat amb l’esperança de veure guanyar la seva escola.

Ja ens toca!

Finalment, al voltant de les dues i mitja de la matinada ens van deixar desfilar.

Va ser magnífic. Tot el que recordo és un entelar de plomes, música i llums brillants, amb la bateria darrere nostre marcant el ritme i tot el Sambódromo cantant la cançó que la Mocidade havia escollit per aquell any.

Ho podreu apreciar veient aquest vídeo: 

Total, van ser 20 minuts. Vint minuts es el que triga cada individu a travessar el Sambódromo. Les escoles només disposen de 85 minuts per fer passar a tota la seva gent (uns 2.000) i les seves carrosses. És però això que tot està tan ben organitzat i cronometrat—tot el contrari del que un s’imagina.

Quasi m’ho perdo

Va ser una experiència molt més magnífica del que m’havia imaginat. Quasi surrealista. Encara tinc la disfressa, si bé les plomes estan ja una mica caigudes. Però el guardo per recordar una experiència única que gairebé me la perdo.

La feina, és clar. Fins i tot que hi havia pagat una bona quantitat per una disfressa de plomes i cartó, i fins i tot que ja tenia el bitllet d’avió per anar a Rio pel Carnaval, quan s’acostava la data la feina es va complicar.

Que faig? Me’n vaig a Rio o em quedo a São Paulo per avançar feina?

Algunes oportunitats es presenten només una vegada. Evidentment, aquella n’era una. Ja sabeu com va acabar aquesta.

És per això que quan es tracti d’ara o mai, cal escollir ara.

Carpe diem!

2 Comments

  • Montse Pi

    Impressionant!

    Un record que vem segur quan hi penses se’t dibuixa un somriure

  • Victor

    Mai havia llegit un reportatge del carnaval de rio des de dins una comparsa. Interessantíssim. Aixo d anarhi en metro a mitjanit i disfressada! I a sobre amb moraleja. Viure el present! Felicitats Maria

Post A Comment